Comença el curs i reprenem les entrades al Bloc. El propòsit és anar compartint coneixements i sensacions que a partir d’ara no tenen perquè seguir un calendari acadèmic.
Hi ha una evolució de la interfície que cerca una amabilitat amb l’usuari. Us presento una realització que, com a tècnica, costaria classificar-la. La mà i la vista sobre el suport tàctil d’un artefacte. La pròtesi capaç, que necessita un usuari intel•ligent .
L’autor és David Kassan i la eina és l’iPad d’Apple.
La frontera terminològica del resultat queda difuminada. Què fa que l’home necessiti manipular amb les seves mans uns elements per aconseguir una representació que amb el mateix producte només cal prémer (polsar o acaronar) un botó?
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Interfície. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Interfície. Mostrar tots els missatges
dimecres, 15 de setembre del 2010
divendres, 16 d’abril del 2010
A mà alçada
La interfície digital, la pantalla, comença a interactuar d’una manera més amable i directa amb l’usuari.
Les instruccions ja no cal donar-les en codi específic, ara des de les pantalles tàctils en les que podem accedir directament en la seva superfície s’ha de desenvolupar una nova manera de relació amb l’usuari, que ja no necessita la “línia de comandament” que deia Neil Stephenson.
Podem accedir a una interacció hàptica, més enllà de la visual i d’instruccions. El programari que s’està desenvolupant té en compte aquesta proximitat amb la interfície.
Ja sigui en tauleta gràfica o directament a la pantalla, amb el tacte directe o amb un estilet (llapis). La pissarra digital és una extensió més, que ja no té secrets.
Però una qüestió és accedir a donar ordres mediades a un programa i una altra és interactuar amb la pantalla a la manera analògica amb els avantatges digitals.
Això és el que està desenvolupant Amit Pitaru, crea “software inusual”, o com diu ell: “software senzill per a problemes inusuals”.
Una de les seves aplicacions permet dibuixar en 3D directament mentre fem els traços a llàpis. Es diu Rhonda i és impressionant. No us el perdeu.
Comença a quedar enrera la fredor, perfecció i geometria de la tecnologia de l’ordinador com a desavantatge a la calidesa, frescor i experimentació de l’esboç mà alçada.
a
Les instruccions ja no cal donar-les en codi específic, ara des de les pantalles tàctils en les que podem accedir directament en la seva superfície s’ha de desenvolupar una nova manera de relació amb l’usuari, que ja no necessita la “línia de comandament” que deia Neil Stephenson.
Podem accedir a una interacció hàptica, més enllà de la visual i d’instruccions. El programari que s’està desenvolupant té en compte aquesta proximitat amb la interfície.
Ja sigui en tauleta gràfica o directament a la pantalla, amb el tacte directe o amb un estilet (llapis). La pissarra digital és una extensió més, que ja no té secrets.
Però una qüestió és accedir a donar ordres mediades a un programa i una altra és interactuar amb la pantalla a la manera analògica amb els avantatges digitals.
Això és el que està desenvolupant Amit Pitaru, crea “software inusual”, o com diu ell: “software senzill per a problemes inusuals”.
Una de les seves aplicacions permet dibuixar en 3D directament mentre fem els traços a llàpis. Es diu Rhonda i és impressionant. No us el perdeu.
Comença a quedar enrera la fredor, perfecció i geometria de la tecnologia de l’ordinador com a desavantatge a la calidesa, frescor i experimentació de l’esboç mà alçada.
a
Subscriure's a:
Comentaris
(
Atom
)
