dissabte, 27 de setembre del 2014

Portades de diari



La premsa escrita està passant una mala època. La competència amb les versions digitals fa que s'optimitzin els recursos del gràfic i la part més important que competeix al quiosc és la portada.

Fa poc el diari ABC ha contractat a José Juan Gámez, antic cap d'art del diari Marca. La seva mà es nota a les portades.

Demà diumenge, 28 de setembre de 2014, un diari que també està jugant fort amb la primera plana és l'Ara. Cristina Córdoba és la Cap de disseny.

Us deixo un enllaç molt interessant sobre portades. És la pàgina de Diego Areso, "El portadista".


diumenge, 3 d’agost del 2014

Articles revista GREMI (2) "Els mitjans informàtics i la producció en comunicació gràfica"

Segon article de la revista GREMI, número 219 d'agost de 2008.

https://drive.google.com/?tab=wo&authuser=0#folders/0B9S1-iThCNblOTJaM2V1MFhJVzA

Parlo (parlava) de la necessitat dels mitjans informàtics en el procés productiu del disseny gràfic. Si més no, la obligatòria digitalització per introduir el disseny al flux de treball.

També comento la situació de preponderància (quasi monopoli) d'Adobe en el sector gràfic i l'esperança que, tot i això, la creativitat no estigui segrestada.

divendres, 1 d’agost del 2014

Tecnologia, ortografia i marques

-->
El context i les circumstàncies influeixen en el fet cultural. El disseny gràfic també influeix i, alhora, és influït per aquest entorn cultural. Són dinàmiques que es retroalimenten.


Històricament, accentuar les majúscules era una complexitat afegida (tipografia) o una solució que requeria més temps i l’aspecte final quedava malmès (mecanografia). I això, ja anava bé pels que “tot s’hi val” i així s’espolsaven les culpes de la seva manca de professionalitat amb l’excusa que “les majúscules no s’accentuen”. Res de res: incompetència o comoditat.



El País i Viajes Halcón, totes dues marques sense accent. I la majoria ho trobava “normal”, més enllà de la intenció “gràfica-comunicativa”, si és que n’hi havia.

L’any 2005, segons ens explica Peter Harvey en el seu blog, es van atendre algunes reclamacions dels lectors en el diari “El PAIS”.


A consultes del diari, la RAE va enviar una nota de la que reproduïm dos fragments:


Una nota remitida por el departamento de Español al Día de la Real Academia sitúa esa forma de proceder [no posar l’accent]en su contexto histórico: "El que durante un tiempo las mayúsculas no se acentuasen en textos mecanografiados o impresos puede tener su explicación en la dificultad de poner las tildes con los medios de composición o escritura mecánica tradicionales. Sin embargo, tanto en los textos manuscritos como en los textos escritos mediante los modernos procesadores de textos adaptados a nuestra lengua, la ausencia de tildes carece de justificación".

La citada nota expone que la última edición de la Ortografía de la lengua española, de 1999, insiste en la obligatoriedad de acentuar gráficamente las mayúsculas. Dicha obra precisa: "La Academia nunca ha establecido una norma en sentido contrario".

[…]

El director de arte concluye: "Cuando las marcas no se presentan como logo y se citan en un texto, se escriben según las reglas ortográficas, puesto que ya no se trata de la imagen de la marca de una compañía o un producto, sino de su nombre".



Sembla, doncs, primer: les majúscules s’accentuen i s’haurien d’accentuar sempre. I dos: el director d’art del diari justifica l’injustificable: que el logo, al ser “marca” no depen de les normes d’ortografia. Una visió que per una part pot ser, si més no, comprensible, però per l’altre, tècnicament, si una part del diari no s’havia de composar cada dia era la capçalera, ja que es treballava amb gravats que es reutilitzaven i que es feien fora de les presses de la composició de l’interior.



Dos anys més tard, al 2007, els arguments ja no servien i a la capçalera es va incorporar l’accent a la “i”. Al meu criteri, una situació mal resolta. No és un accent i no està òpticament gens compensat.


La pràctica de composar els logos amb dispensa ortogràfica és una pràctica habitual a tot arreu. Podem veure els de “Telefónica”, “última” i “Junta de Andalucía” sense l’accent i d’ús actual en totes les seves aparicions. Ja no tenim el condicionant tecnològic per no posar-los i sembla que, ara, el motiu és més de “internacionalitzar” la marca. Seria el cas de “Telefónica” i “última”, que fonèticament sonen amb l’accent, però gràficament no el porten. El cas de la marca “última” sense concessions i en el cas de Telefónica han aplicat allò de: hi és però no hi és, i si el vols veure, el veus. Però no hi és. El cas més incomprensible per a mi és el de la “Junta de Andalucía” que definitivament va sense accent. I no li veig cap justificació a l’absència d’un signe ortogràfic en una marca institucional, vull dir “no privada”, que es deu als ciutadans i que representa, o hauria de representar la correcció.


Una altra consideració són els “jocs” visuals en la tipografia dels logos, una mica a l’estil del que hem vist a l’accent (o no accent) de Telefónica. Un exemple, també actual és el de les patates Lay’s “Artesanas”, que, curiosament no ho són d’artesanes, sinó que són plenament industrials. Potser per això el lettering posa “Artesancis”. Tal qual.



Tot i que l’empresa Pepsico atribueix a la simultaneïtat de venda del mateix producte a España i Portugal “Artesanais” no està escrit amb totes les seves lletres i tampoc s’hauria de traduir literalment “Artesanas” per “Artesanais”. Tot plegat una formulació sinonímica que li treu valor a la marca, malgrat que l’execució gràfica sigui prou correcte. Potser és que des de l’administració, o el regulador de qualitat no deixen etiquetar un producte industrial amb la paraula “Artesanal”. Un joc visual per escapolir-se de la normativa, encara que en el text de la bossa surt “Artesana” com a marca registrada.


La tecnologia condiciona, però la última voluntat sobre la forma de la marca, la seva representació, va més enllà de limitacions, ja siguin tècniques, culturals, econòmiques o de qualsevol caire. Al cap i a la fi, la imatge que projecta la marca és una i els seus significats o interpretacions són molts. Cal saber com es planteja aquesta estratègia en la formulació del logotip. No es tracta de fer un “dibuix” maco o correcte sinó que cal incorporar al logotip els valors que vol transmetre la marca. 
 

dissabte, 26 de juliol del 2014

Articles revista GREMI (1) "El dissenyador gràfic aliat a la indústria gràfica"



https://drive.google.com/file/d/0B9S1-iThCNblZHpKR1VUdnRTVzA/edit?usp=sharing


Arran de la col·laboració del GREMI d’indústries gràfiques i el Col·legi Oficial de Disseny de Catalunya se’ns obrí un espai en la revista GREMI en el que aportem articles sobre disseny gràfic (dues pàgines).

La col·laboració va començar el 2008.

Aniré penjant els articles, a mode de separata. Portada, índex i les dues pàgines. La resta de la revista està disponible al web del GREMI. Fins a la data d’avui n’he escrit quasi 30. En solitari o en col·laboració. Serà un bon moment per revisar els escrits.


El primer, de la revista número 216, de gener de 2008 “El dissenyador gràfic, aliat a la indústria gràfica”, alhora que era una presentació del Col·legi ja dibuixava l’entorn en xarxa que anava agafant força.

divendres, 25 de juliol del 2014

Quatre anys de camí. Hi tornem.


Gairebé fa quatre anys que aquest bloc ha restat inactiu. Ha passat molt temps. Han passat moltes coses i estem més enllà que no estàvem. Tots.

En la meva tasca docent, vaig entendre que un bloc em donava aquesta comunicació paral·lela i complementària a l’espai aula. Va anar bé. Molt bé.

Vàrem establir un lloc de trobada d’interès per la comunicació i el disseny (gràfic). La qüestió de deixar-lo inactiu va ser fonamentalment per la complexitat en elaborar uns continguts que aportessin una qualitat als seguidors. recerca, troballa, filtratge, lectura, anàlisi, redacció i edició. Massa responsabilitat per a fer-ho ràpid i massa temps per a fer-ho correcte.

A tot això, el que estava planejat com un diàleg que reforcés el tractat a l’aula, fer un espai atemporal de consulta o discussió, es va veure superat per la immediatesa i la difusió de Facebook. La gran xarxa social en la que els alumnes, sempre endavant dels professors, van crear un grup “diseño gráfico” en el que es podia compartir tot allò que jo havia pensat fer en el bloc. Però, a més, sense comunicació jeràrquica i amb més participació i difusió. Fantàstic.

Aquests quatre anys m’he pres aquest grup com l’espai que buscava on exposar tot el que trobava interessant sobre disseny i comunicació. Com a instrument ho continuaré fent. I tant. Però ara, em sorgeix la necessitat de tornar a omplir de continguts el bloc. Amb qüestions més profundes, o amb més profunditat d’anàlisi. Sense presses i amb molta cura. Amb l’ànim de deixar escrit aquells pensaments, vivències, anècdotes i temes més seriosos que aportin dades sobre les dues qüestions: disseny i comunicació.

Queda encetada, doncs, aquesta nova etapa del bloc.